REDACCIONS GUANYADORES DEL CONCURS LITERARI M. ANTÒNIA FITÉ

Avançava pel costat d’una paret llisa i freda, recorrent-la amb la mà esquerra mentre els ulls inspeccionaven la foscor del passadís. Va notar com la paret girava a la seva esquerra i, seguint la mateixa direcció, encara a les palpentes, va arribar allà on s’acabava. Va fer girar el pom de l’única porta que hi havia i després de sentir el “clic” que ja esperava, la va empènyer i es va dirigir amb determinació cap a la banda esquerra de l’habitació, sense ni gota de llum però sabent perfectament on anava. Era una habitació força gran, amb el mobiliari propi d’un dormitori. Va parar just davant de l’escriptori, estant encara d’esquena a la porta quan va percebre el so d’unes passes que s’acostaven pel passadís. Girant-se va encarar la figura a contrallum d’una noia que s’estava al llindar de la porta.

-Ona! -va exclamar una veu de noia-. Es pot saber on t’havies ficat?

L’Ona va aixecar la mirada del llibre i, veient que la seva germana no li deixaria reprendre la lectura, el va plegar deixant-lo a un costat. Va mirar cap a la porta de l’habitació on encara hi havia la noia de cabell llis i llarg amb tots els tons de marró clar imaginables, els ulls d’un blau- grisós i de pell una mica morena. Es portaven tan sols un any i tenien la mateixa alçada, de fet, qualsevol les podria confondre si no fos perquè tenien una aparença totalment diferent. L’Ona tenia el cabell pèl roig i amb una barreja d’ondulat i arrissat, els ulls negres i un to de pell més aviat claret.

-Saps que has obert la porta en el mateix moment que en l’escena que acabo de llegir? -va dir pensativa-. Fins i tot podries estar en la mateixa posició que el personatge del llibre.

-Ah sí? Que bé -va dir sarcàstica-. Doncs ja em trucaran quan facin la pel·li.

Encara mirant cap aquella direcció, l’Ona va notar com durant un instant la figura de la seva germana quedava totalment paralitzada mentre al seu voltant tot seguia el seu curs. Tot i trobar-ho estrany, va ser tant fugaç que va decidir ignorar-ho.

-Has vingut només per veure la teva germana preferida o per alguna cosa més? -va fer l’Ona aixecant-se de l’escriptori on havia estat llegint. –

He vingut perquè les cireres no es cullen soles -va respondre entrant a l’habitació i fent córrer la cortina de la finestra que tenia just davant.

A través s’hi podia veure el pati de casa els avis amb els dos cirerers carregats de cireres, la cadira de l’avi situada sempre ni massa a prop ni massa lluny de l’ombra de les capçades i, aquell dia, la petita escala plegable preparada per enfilar-s’hi.

-Duna! -va cridar l’àvia que tot just arribava amb dos cistells buits i dirigia la mirada cap a la finestra del primer pis-. Per què has marxat? Mira quines cireres més maques que tenim aquest any!

La Duna va obrir una mica la finestra i tot seguit va cridar com a resposta: -He vingut a buscar l’Ona, ara baixem!

Va tornar a tancar i va seguir mirant cap al pati mentre l’Ona es posava les sabates.

-Segur que has estat collint cireres? -va dir l’Ona-. He vist molts pinyols de cirera per terra… Però enlloc de replicar, com ho hauria fet normalment, la Duna seguia mirant per la finestra, massa capficada per sentir a la seva germana. Veient que no responia, l’Ona va fer un cop d’ull al pati. El terra que abans era de ciment ara es trobava cobert d’una capa d’herba una mica massa alta que envoltava tota la casa. De sobte la Duna va deixar estar la finestra i va començar a caminar cap a la porta.

-On vas? -li va preguntar l’Ona encara sense creure’s el que acabava de veure.

-A voltar pel bosc d’aquí darrere com cada tarda -va fer la Duna amb tota naturalitat.

-Quin bosc?

L’Ona va tombar-se per tornar a mirar la finestra. Just davant d’aquesta creixien les branques fortes d’un arbre que hi semblava plantat expressament, seguit d’uns quants més que arribaven pels laterals i pel darrere de la casa com si la volguessin envoltar i que en la llunyania esdevenien un bosc. No s’ho podia creure.

-Però d’on coi ha sortit tot això!? Si fa un moment s’hi veia la casa dels veïns!

-L’Arcana Latentia no ha tingut mai veïns -va dir la Duna com si res.

-Però què dius!? De veritat que no entenc res, és que ara té nom la casa? -va dir l’Ona que ja havia perdut completament el fil dels esdeveniments.

Sense donar més explicacions la Duna va sortir de l’habitació, es va allunyar pel passadís i va començar a baixar les escales. L’Ona la va seguir. Quan les dues van haver sortit al pati, la Duna es va parar davant de la façana de la casa i, estenent un braç cap a aquesta va dir com si la presentés:

-L’Arcana Latentia.

I a l’instant l’Ona ho va comprendre. La casa que hi havia davant seu ja no era la dels avis. Era la casa que apareixia al seu llibre, la del passadís llarg i ple de portes que donaven a tot d’habitacions. La descripció coincidia perfectament amb la que tenia davant, fins i tot l’entorn era el mateix. Però aquell nom… No només no havia aparegut al llibre, sinó que per alguna estranya raó la Duna el coneixia. I aleshores la seva mirada va recaure en la seva germana, que de cop es veia enfeinada agafant objectes de la cuina a través de la finestra que donava al pati i posant-los en una bossa que duia penjada. S’havia estat comportant d’una manera estranya des que havia entrat a la seva habitació. I va ser quan ho va recordar, com la imatge de la Duna havia coincidit amb la que formava la història del llibre. En aquell precís moment, en què la realitat i la ficció havien coincidit sense planificació prèvia, s’havia obert la porta que havia permès la fugida d’aquella història de les seves pàgines cap a la realitat on elles es trobaven. «És com si em trobés en un altre món, un món que ha engolit la realitat i del qual el llibre n’és la porta» va pensar l’Ona.

-Escolta Duna -va dir acostant-se cap a ella-. Has notat alguna cosa estranya quan has entrat a la meva habitació?

La Duna se la va quedar mirant com si intentés recordar alguna cosa i s’hagués quedat en blanc.

-No sé què vols dir -va fer finalment-. Només sé que porto tota la tarda i vespre preparant-me per l’expedició a les roques Ubagues.

Allò va confirmar el que pensava, ara l’Ona ho sabia del cert. Aquell nom si que li sonava.

L’havia llegit just el dia anterior, tan sols un capítol abans de l’escena de la noia al llindar de la porta. I ara n’estava segura: la seva germana estava prenent el paper del personatge principal del seu llibre, de la protagonista, exactament amb qui havia coincidit en l’escena, i l’Ona seguia sent ella mateixa perquè de fet no havia coincidit amb cap personatge, s’havia limitat a llegir l’escena. D’entrada hauria trobat totalment impossible que succeís un fet com aquell, però tenint en compte que es trobava precisament en aquella situació, l’únic que podia fer era assumir-ho. Es va tornar a fixar en la casa, deixant passejar la mirada per la inscripció que es trobava just sobre la porta d’entrada, gravada a la pedra amb unes lletres petites i peculiars:

–Hic omnia mysteria regnant, occulta quod tu ea non vides -va llegir en veu alta. -Hi regnen tots els misteris, ocults perquè no els vegis -va deixar anar la veu de la Duna, que s’estava al seu costat mirant també la inscripció-. Res podria definir millor la vella Arcana.

I acte seguit va tombar-se i va començar a endinsar-se al bosc, camí cap a les Ubagues, de la mateixa manera que al llibre. «No tornarà fins a la nit doncs» va pensar l’Ona. I mentre passaven les hores només podia pensar que ara la seva germana ja havia deixat enrere la petita part de Duna que li quedava. Hores més tard, quan ja s’havia fet fosc, de sobte es va adonar d’un fet que no havia tingut en compte: aquella mateixa nit la història arribaria a l’última part que havia llegit del llibre, i a partir de llavors ja no sabia com seguia. «No em puc arriscar a no saber què passarà ni quan. Podria alterar els esdeveniments i potser no podria sortir d’aquí. Haig de trobar el llibre» va dir-se a ella mateixa. I pensant que hauria de seguir allà on l’havia deixat, a l’habitació del fons i sobre la taula de l’escriptori, es va disposar a entrar a la casa. Els porticons tancats de les finestres feien de l’interior un lloc fosc i encara més aterrador del que hauria estat. Va pujar les escales i va avançar pel costat de la paret llisa i freda, recorrent-la amb la mà esquerra mentre els ulls inspeccionaven la foscor del passadís. Va notar com la paret girava a la seva esquerra i, seguint la mateixa direcció, encara a les palpentes, va arribar allà on s’acabava. I aleshores es va adonar de que estava recreant l’escena del llibre, i de que quan arribés el moment ja no sabria què hi hauria a continuació. Va fer girar el pom de l’única porta que hi havia i després de sentir el “clic” que ja esperava, la va empènyer i es va dirigir amb determinació cap a la banda esquerra de l’habitació, sense ni gota de llum però sabent perfectament on anava. Va parar just davant de l’escriptori, i en va palpar la superfície. Res. El llibre no hi era. Estant encara d’esquena a la porta, va percebre el so d’unes passes que s’acostaven pel passadís. Ràpidament va seure a l’escriptori, a punt per posar en pràctica l’últim recurs que li quedava i, girant-se, va encarar la figura a contrallum d’una noia que s’estava al llindar de la porta.

-Qui ets i com has trobat aquest lloc? -va dir la veu de la Duna, que s’estava en la mateixa posició que quan havia entrat aquella tarda a l’habitació de casa els avis.

-Saps que has obert la porta en el mateix moment que en l’escena que acabo de llegir? -va dir l’Ona, recordant com ho havia dit l’altra vegada i esperant que fes l’efecte que volia-. Fins i tot podries estar en la mateixa posició que el personatge del llibre.

I aleshores va notar que no es podia moure, quedant totalment paralitzada mentre que al seu voltant tot seguia el seu curs.